La tendresa de la justícia

“Nadie conoce el nombre de la gente que realmente ha hecho funcionar a los movimientos sociales de la historia [...] Parte de la técnica de despojar de poder a la gente consiste en asegurar que los verdaderos agentes de cambio salen de la historia [...]. Así pues, es preciso distorsionar la historia y hacer como si todo fuese el fruto de Grandes Hombres”

N. Chomsky

La tendresa de la justícia

A l'Associació de Veïns de l'òstia, que Emília Llorca va fundar fa cinc anys, no sabíem què més podíem dir sobre l'Emília; ens semblà que s'havia escrit ja molt. No podíem dir res de nou que generés interès per algú que no l'hagués coneguda mai, ni sabés de la seva existència i lluita fins llegir aquest article. Perquè l'Emília Llorca era una dona comuna, i era aquest el seu tret més important. I dones comunes, com l'Emília, viuen en una comunitat i necessiten d'aquest com a condició imprescindible de la seva forma de vida; d'un espai en què tots som iguals amb les nostres diferències i que és de tots i de totes perquè el cuidem dia a dia. Emília encarnava la comunitat, aquella en la que la gent es solidaritza i es preocupen els uns pels altres; des de la que es comparteix i es construeix el barri en el que poder i voler viure.

Poder viure, perquè dones comunes com l'Emília encarnen la tendresa de la justícia col·lectiva. I és així com en un barri com La Barceloneta poden ser les impulsores d'una lluita d'anys contra els plans especulatius de l'Ajuntament, de victòries de batalles que semblaven perdudes com la que es porta dia a dia en La Barceloneta contra el “pla dels ascensors” -a hores d'ara, políticament mort- i les seves variants. Amb la seva mirada i acció justa i tendra agiten la intel·ligència col·lectiva en contra de les injustícies generades per les desigualtats socials o la cobdícia dels que, com en la rondalla del pescador, només pensen en tenir més vaixells. I alhora exerceixen cada dia de guardianes de l'esperit popular de la festa major d'un barri, per regalar-ho com un gest sense importància, fruit del treball quotidià i garant de l'enfortiment d'una comunitat castigada per la indústria del turisme.

Dones comunes com l'Emília tenen el carisma per fer que quan marxen ningú no deixi de lluitar.

Són tan comunes que segurament molts de nosaltres mai no havíem conegut a ningú tan especial. I és amb i gràcies a aquestes persones comunes amb les que els barris es construeixen dia a dia per i per a tothom.

La parte amarga de la fiesta

Tengo que escribir un artículo sobre la Emilia, y tengo la certeza de que ya está todo dicho; porque lo que no se ha dicho es lo inenarrable de una pérdida.


"Sencillez, justicia, luchadora, ganas de vivir, buena persona, humildad, necesaria, carisma..." sustantivos y adjetivos que sencillamente no tengo ganas de repetir. Qué puedo decir que no se haya dicho, o qué puedo decir que mitigue el dolor: nada. Que un año es demasiado poco tiempo, que hay ausencias que son capaces de determinar tus trayectos cotidianos, capaces de palparse en los momentos más difíciles, a través de las que sigues aprendiendo, resignificando momentos, encuentros, situaciones...

Que hay ausencias, como la suya, frente a las que no hay racionalidad que se resista. Sencillamente, no quiero escribir sobre ella, quiero tenerla aquí. Quiero, hasta casi necesitarlo casi corporalmente, que me diga qué piensa sobre el tema de la seguridad, qué hay que tener en cuenta, que me explique cómo lo percibe ella, discutirle; pensar que se equivoca; darme cuenta de que ni lo uno, ni lo otro.

No quiero escribir sobre ella, porque asumir su muerte ha sido difícil, pero escribir sobre ella es recordarla en vida; y creo que es a eso a lo que me niego. A regresar y revivir su recuerdo, sabiendo que ya nunca será más que aquello que yo pueda conservar en la memoria.



Se nos olvidó asumir que "cap veí fora del barri" era un lema que no podíamos aplicar contra la muerte

#nuncamasdirequesiaunarticulo

Avui he vist que l'havien penjat a enfocant i he pensat que jo havia de posar-ho al meu bloc, per molt que m'avergonyeixi. 

És un textet que vaig fer pel bloc de la Confavc, i que no diu res que estimuli a pensar més enllà, l'únic que té de bo és que em va servir per establir vincles amb la gent del meu barri que suposadament està preocupada per la "inseguretat".

On és l'enemic? O la necessitat de l'autocrítica al món veïnal

En els últims anys han sorgit espontàniament plataformes veïnals que reivindiquen “millores” pels nostres barris o denuncien degradació, problemes de convivència i “inseguretat” al marge de les associacions de veïns. Això ens ha obert la porta a moltes associacions a fer una reflexió autocrítica necessària en temps de crisi i d'escassa mobilització. Com a moviment veïnal tenim actualment una mancança greu a l'hora d'interpel·lar a molts veïns amb el nostre discurs i formes de fer, ja que aquest senten les nostres propostes alienes a la seva quotidianitat, encara que siguin pertinents.

Una de les tasques crucials d'una associació de veïns és construir una visió global de barri més justa i incloent a través del coneixement del territori concret en què actuem, amb una composició social cada cop més heterogènia i paradoxal. Aquesta tasca porta implícita la necessitat de transmetre eixa visió de barri i emmarcar-la en un context de ciutat -neoliberal-, en el qual un projecte de barri fet des d'abaix entrarà en conflicte amb l'administració i els poders econòmics.

Sense entrar a analitzar si les associacions de veïns hem assolit la tasca, el que resulta innegable és que manegem un concepte de veí obsolet i poc acurat a les nostres realitats properes, així com que tenim serioses dificultats per trobar vies de comunicació de les nostres tasques, així doncs -quan existeix- la transmissió d'un projecte global de barri fracassa habitualment. Per tant, no podem deixar de valorar positivament el sorgiment d'aquestes noves plataformes, i apropar-nos per veure de quina manera ens podem contaminar els uns als altres.

La autoorganització de veïns en plataformes, grups... pot ajudar a restaurar un teixit social cada cop més erosionat per les condicions de vida, i en el cas dels barris del centre, la pressió turística. No obstant això, “la intenció no és el que conta” i per això quan un grup que s'erigeix com a un interlocutor en un barri vol intervenir en un territori concret és necessari conèixer tant les conseqüències que pot arribar a tenir la intervenció, com els motius que han portat a eixa situació determinada. Per intervenir en una situació de conflicte cal saber qui és l'enemic. I l'enemic no pot ser aquell que no ha decidit estar on està. Diferents exemples de plataformes veïnals sorgides recentment reprodueixen un discurs genèric contra l'administració, però focalitzen les seves crítiques en la brutícia, aquells que generen inseguretat a peu de carrer (des de “rateros de poca monta” fins a turistes), o inclús els sense-sostre (per la imatge que generen). Si identifiquem com enemic al que no ha decidit (com a figura, la decisió particular és un altra cosa) exercir el seu paper, estem apuntant malament.

Per una banda, és necessari reconèixer els responsables de la degradació del barri, és a dir, aquells que tenen la capacitat de decisió: la administració pública i per davant seu (o darrere seu) els poders econòmics. Per l'altra banda, es tracta de buscar i crear formes d'acció que continguin projectes a llarg termini. Si hem constatat la manca de voluntat per part de l'administració de construir un barri a mesura de tots fent servir com a rasadora les persones amb menys recursos, resulta obvi que la contrapartida no pot ser reforçar a l'administració en el seu paper de “papà-estat” i potenciar que intervingui amb solucions parcials que s'han demostrat ineficaces a llarg termini. Sinó que s'ha d'anar més enllà de la denúncia genèrica i mal·leable i (re)construir una realitat social en què els problemes de convivència siguin gestionats per la comunitat i no sancionats per l'administració. Tornar a una visió i una creació de barri incloent amb què tots tornem a posar a sobra la taula que els barris els construïm entre totes. I aquí les associacions de veïns hauríem de tenir molt a aportar.

Y no se acaba nunca

A veces me asalta la tristeza, en un momento completamente inesperado, fuera de contexto, y no entiendo cómo puedo percibir su ausencia tan nítida e intensamente. Otras veces, un comentario inocente, al azar, hace que me salten las lágrimas. O en ocasiones, un referencia higiénica, insípida y fría me desgarra el corazón -ese desgarre que sientes físicamente, como una descarga eléctrica que recorre tu músculo vital-.

Parece que no, que el duelo no se acaba nunca. Y casi me aterra más su final, olvidar, anestesiar un dolor ya casi recurrente, un dolor que cada vez que se produce la sitúa en el lugar en el que justamente ha de estar: la de una importancia inefable.

Sin embargo, hay momentos en que deseo dejar de percibir, volver a borrar esa certeza de que hay una parte de mí que llora sin descanso. Y también sin consuelo, porque la muerte no permite consuelo.

Es regnet...überall

Grund

Dolor compartido entre generaciones,
hay ausencias que son puentes de complicidad

Cuando hay que recurrir a la idea de familia no biológica para explicar nexos, complicidades y sentimientos que no se dan en la normalidad establecida

No sé qué haría si no pudiera buscar (y encontrar) tu mirada cuando me expongo ante tanta gente, y la exposición deja de serlo sólo porque estamos nosotros ahí; y no soy yo sola. No puedo serlo.

más

vacío

A veces me cuesta entender las cosas, y me desespero por no entenderlas. No sé si soy yo, o que el ser humano es infinitamente complejo, retorcido, frágil y miope a la vez... a veces necesitaría dejar de tener la apetencia de que alguien me guíe. Hay momentos en los que aborrezco mi autonomía, y otros que no sé qué salfumán usar para desprenderme de mi arrogancia -la cual, por cierto, también provoca miopía-. 

carismáticamente sencillo

La echo de menos. Echo de menos ver que hay alguien que puede ser querido por todos, menos por aquellos que no merecen quererla. Echo de menos tal vez no a ella, sino lo que encarnaba: el protagonismo, el carisma personalizado en alguien que le arranca todo a esos dos sustantivos toda la capa de reconocimiento vanidoso (casi) intrínseco a la condición humana. Echo de menos la ternura de la justicia que tú representabas.